Excrusió al Castell de Borriac

Com que el dia abans havíem anul·lat l'excursió pel mal temps, els més aventurers, que no treballàvem, ens vam decidir a fer la ruta del Palau Robert anomenada Ruta pel Cerro de l'Infern i el Montcabrer. Aquesta vegada ens vam trobar davant l'esglèsia de Cabrils. Des d'allà, vam iniciar el recorregut per unes urbanitzacions força luxoses fins arribar al petit collet del Cerro de l'Infern. Preveient que la ruta no seria massa llarga i com que ja hem assolit el nivell de l'Alba, vam sortir-nos de ruta i vam pujar al Castell de Borriac que teníem allà mateix. Després, vam seguir la ruta planificada i vam fer el cim dels dos turons. Després del cafè de rigor a Cabrils vam anar a Mataró.       

Visita a les Foradades

Vam aparcar els cotxes al costat de Can Roure (Matadepera), d'allà mateix surt una pista forestal que la vam seguir fins al Collet de Can Roure. En la bifurcació que va a Can Candi, vam agafar un sender que se'n fila al turó de Sant Joan i de l'Ós. Finalment, resseguint la Serra de les Pedritxes i deixant a l'esquerra la Serra del Troncó vam arribar al collet de les Foradades. Es tracta d'un massís de roca que té unes cavitats amb diverses galeries per on s'hi pot passar. Després del bon àpat, vam baixar fins al Coll de la Riba des d'on vam agafar un tram del GR de la Matagalls-Montserrat. Aquest recorregut passa per l'urbanització de les Pedritxes. Després, vam continuar per la riera de les Arenes.

Distància: 9'50 Km

Temps: 2h 45'

Pujada al Tagamanent

El passat diumenge, els mateixos calçotaires vam organitzar una excursió al Pla de la Calma. Per tal de fer-ho un pèl més divertit i diferent vam planificar de fer la pujada per l'altre costat, o sigui en comptes de sortir de Collfornic vam sortir d'Aiguafreda. El sender triat correspon al primer tram de la famosa caminada Matagalls-Montserrat marcada en un GR de color vermell i verd. El punt de trobada finalment va ser al costat del Pou de glaç de l'Avencó on hi ha un restaurant una mica friki. El camí era fàcil de seguir, tallava a través de pistes forestals i s'enfilava directament cap al nivell del Pla de la calma que deu estar als voltants del 900 metres d'alçada respecte el mar. Per tant si feu càlculs la cosa era pujar uns 700 m de desnivell, per tant era una passejada digne de l'Alba. El sender era força agraït discorria pel mig del bosc i el terreny era força vermellós, amb la dificultat de trams de lloses de pedra que per sort no estàven mullades. Passada una hora i mitja vam arribar a la cruïlla on es troba la pista que puja del poble de Tagamanent, amb la d'Aiguafreda i la de Collfornic. Teníem dues possibilitats: pujar al Tagamanent o bé seguir cap al Pla de la Calma. Com que ningú de nosaltres, mai havíem estat al Tagamanent vam aprofitar d'enfilar-nos per conèixe'l. Degut a una marató que havíen a primera hora ens va fer confondre'ns i vam pujar pel recorregut més enfilat possible. A dalt de tot ens vam trobar, una vella ermita aparentment abandonada i unes vistes impressionants del Vallès Oriental i part de la plana de Vic. Inclús cap a l'oest es podia apreciar el perfil inconfusible de la Mola i el Puig de la Creu. Vam decidir de dinar allà mateix estirats per les herbes, a l'estil Heidi. Després de la becaina de rigor vam emprendre el retorn aquesta vegada buscant un nou camí més suau per baixar, però no el vam trobar. Gràcies al plànol vam seguir una drecera que ens duia directament al GR de baixada. I després d'una dura baixada vam retornar al cotxe.
Distància: 13 Km
Temps: 3h 30'

Escapada per l'Anoia

El passat dissabte ens vam aventurar per terres de l'Anoia, una comarca propera i força desconeguda. Ens vam reunir en el Bruc per continuar fins a Sant Martí de Tous molt a prop d'Igualada. Allà vam poder fer una passejada ràpida pel costat del castell del segle X i el seu petit casc antic, ja que feia molt de vent i no us podeu imaginar el fred que feia. Per resposar una mica del gran desgast energètic, vam fer un segon esmorzar. Al sortir ens vam dirgir cap a La Fou, una mena de bassa amagada entre uns petits cingles càrstics i on a més hi ha un salt d'aigua que normalment està sec, però que aquest any brollava aigua a dojo. Pel petit treking que vam fer vam poder veure la cova del diable, ja que l'indret està replè de llegendes.

Després vam anar cap a la Tossa de Montbui, però per un itinerari d'aventura... el GPS ens va dur per uns camins rurals brutals. L'aventura va acabar quan el camí que ens duia directament al cim estava tallat per un arbre caigut pel vendaval passat. Per tant vam haver d'improvisar i voltejar la muntanya. Un cop en el cim de la Tossa vam disfrutar d'unes vistes genials amb un paisatge verd i al fons s'apreciava la serralada del Port del Comte tot enfarinat. Vam seguir cap a Santa Maria de Miralles, però no vam trobar res d'interessant, per això vam decidir de fer mitja volta i fer el dinar a Igualada. Allà vam dinar en un local força xulo anomenat "Munich". Després amb l'estómac ben carregat vam passejar per la ciutat que està fantàstica. Ja era un pèl tard que vam anar cap a la Pobla de Claramunt per mirar de pujar al Castell, però com ja era evident no vam poder pujar-hi. Per acabar el dia vam anar cap a Capellades, vam veure el molí paperer per fora i pels carrerons del centre. Vam acabar en el bar Aloy, un lloc força pintoresc i el propietari un tros de pa. El bar disposava d'un pati posterior preciós i el bon home ens va mostrar la bodega que estava en el soterrani.

IIIa Sortida al Corredor del Montnegre

Com ja podeu comprovar quan ens agrada un lloc, no parem de repetir-lo. Des d'aquell cap de setmana que el Montseny estava a petar, no hem parat de repetir el Corredor del Montnegre des de diversos punts. Aquesta vegada vam quedar directament en l'esglèsia de Sant Andreu del Far, no sabem com, però aquesta vegada ens vam agrupar tots... vam ser tretze més un, tot un rècord! El camí era força planer resseguint el GR-92, quan falta un quilòmetre per arribar al Santuari s'enfila una mica, però no és gens dur. Vam trigar ben bé una hora i mitja, la podríem classificar com a nivell nadó segons "Les rutes de l'Alba". El Santuari està situat en una zona privilegiada on vam poder observar el Montseny nevat i el Maresme a la vegada. Allà hi trobes un centre de interpretació del Parc Natural i un restaurant. Com no podia ser d'una altra manera la nostra organitzadora havia reservat taula en el restaurant. El menjar estava boníssim i el servei va ser força peculiar... Una vegada carregats amb el contingut de carn necessari per poder tornar, vam fer una petita passejada circular que surt de la mateixa esplanada del Santuari. Per tal de no retornar pel mateix camí vam decidir de fer un camp a través per sota d'unes torres d'alta tensió que travessen el corredor, com ja us podeu imaginar va ser un entorn "idílic" jejeje... Finalment vam tornar a fer un cafè en el restaurant de St. Andreu del Far, com veieu anem de restaurant en restaurant i "tiro porque me toca!"

Excursió Vallvidrera a Sant Cugat

Aquest cap de setmana teníem forfaits gratis a la Molina, però en previsió de l'allau de skiates vam preferir quedar-nos i fer muntanya més propera. Vam quedar al Peu del Funicular i ens vam enfilar a Vallvidrera amb el funicular. Des d'allà, ens vam dirigir al Parc de la Budellera a peu de la Torre de Collserola. De la zona més baixa surt una pista que va a parar a les Planes, però nosaltres ens vam desviar cap el turó Roig, si no m'equivoco. Bé, vam passar pel costat de la torre de vigilància forestal que es veu des dels Ferrocarrils. Allà vam creuar la carretera i vam passar per un viaducte força antic. Tot i que la previsió del temps no animava a sortir ens va fer una dia espectacular i els avions que anàven cap el Prat passàven fregant Collserola. Des del viaducte, el camí estava molt ben marcat cap a Sant Medir. Al voltant de l'ermita estava ple de ciclistes fent un mos i altres excursionistes. Vam aprofitar a visitar l'ermita i un senyor de l'associació de St. Medir ens va explicar les dues llegendes que hi ha de St. Medir. Després, el camí era força planer, vam voltejar al restaurant de Can Borrell (quina oloreta a botifarra!) i vam passar pel costat del Pi d'en Xandri i la Torre Negre.

Èxit total a Vallfornells!

L'anterior diumenge vam voler repetir la ruta de l'Alba, sí la famosa guia de rutes senzilles i infantils, per Vallfornells que no havíem aconseguit completar la primera vegada. Tenim clar que que "l'Alba" és un psudònim de l'Araceli Segarra, jeje.. Per fi vam aconseguir completar el recorregut i vam suar força la cansalada!

Ens vam trobar, com ja és costum, en el bar de Cànoves per agafar forces. No ens vam demorar gaire i ràpidament ja estàvem enfilant-nos cap a la muntanya. Aquesta vegada hi havia menys aigua en el pantà i en el rierol, a més, la pista l'havien repassat no feia massa. Vam arribar a les casetes de Vallfornells i el paisatge era totalment diferent al de la primera vegada. La zona verda al voltant de la casa havia estat segada i es veien restes d'obres pels voltants. Bé, aquesta vegada ja teniem clar per on ens havíen d'enfilar. Iniciats en la ruta, menys mal del GPS ja que el camí no era gens clar, havíem trobat l' "embardissada"! Era un camí per on no hi passava gaire gent, ja que no hi havia traça i era molt pedragós. Tot just vam creuar un rierol, ja vam començar a pujar al Morro Negre: déu n'hi do quina pujadeta! A més, el dia acompanyava: hi havia una magnífica boria per facilitar les vistes! Finalment, vam arribar a les runes de Can Masdeu una mena de restes de cases de pagès en la zona més alta de la muntaya. Després, ja vam començar a baixar la muntanya fent "ziga-zaga" com diu el Guardiola, jeje Vam arribar a la Casa del Bosc, on vam poder fer el cafè de rigor i escalfar-nos a la "llar de foc"... Molt a prop hi ha el castanyer més gran de Catalunya, perquè us feu una idea es pot entrar a dins. A partir d'aquell moment ens vam trobar una colla força cridenera que ens va deslluir el retorn.