Pujada al Tagamanent

El passat diumenge, els mateixos calçotaires vam organitzar una excursió al Pla de la Calma. Per tal de fer-ho un pèl més divertit i diferent vam planificar de fer la pujada per l'altre costat, o sigui en comptes de sortir de Collfornic vam sortir d'Aiguafreda. El sender triat correspon al primer tram de la famosa caminada Matagalls-Montserrat marcada en un GR de color vermell i verd. El punt de trobada finalment va ser al costat del Pou de glaç de l'Avencó on hi ha un restaurant una mica friki. El camí era fàcil de seguir, tallava a través de pistes forestals i s'enfilava directament cap al nivell del Pla de la calma que deu estar als voltants del 900 metres d'alçada respecte el mar. Per tant si feu càlculs la cosa era pujar uns 700 m de desnivell, per tant era una passejada digne de l'Alba. El sender era força agraït discorria pel mig del bosc i el terreny era força vermellós, amb la dificultat de trams de lloses de pedra que per sort no estàven mullades. Passada una hora i mitja vam arribar a la cruïlla on es troba la pista que puja del poble de Tagamanent, amb la d'Aiguafreda i la de Collfornic. Teníem dues possibilitats: pujar al Tagamanent o bé seguir cap al Pla de la Calma. Com que ningú de nosaltres, mai havíem estat al Tagamanent vam aprofitar d'enfilar-nos per conèixe'l. Degut a una marató que havíen a primera hora ens va fer confondre'ns i vam pujar pel recorregut més enfilat possible. A dalt de tot ens vam trobar, una vella ermita aparentment abandonada i unes vistes impressionants del Vallès Oriental i part de la plana de Vic. Inclús cap a l'oest es podia apreciar el perfil inconfusible de la Mola i el Puig de la Creu. Vam decidir de dinar allà mateix estirats per les herbes, a l'estil Heidi. Després de la becaina de rigor vam emprendre el retorn aquesta vegada buscant un nou camí més suau per baixar, però no el vam trobar. Gràcies al plànol vam seguir una drecera que ens duia directament al GR de baixada. I després d'una dura baixada vam retornar al cotxe.
Distància: 13 Km
Temps: 3h 30'

Escapada per l'Anoia

El passat dissabte ens vam aventurar per terres de l'Anoia, una comarca propera i força desconeguda. Ens vam reunir en el Bruc per continuar fins a Sant Martí de Tous molt a prop d'Igualada. Allà vam poder fer una passejada ràpida pel costat del castell del segle X i el seu petit casc antic, ja que feia molt de vent i no us podeu imaginar el fred que feia. Per resposar una mica del gran desgast energètic, vam fer un segon esmorzar. Al sortir ens vam dirgir cap a La Fou, una mena de bassa amagada entre uns petits cingles càrstics i on a més hi ha un salt d'aigua que normalment està sec, però que aquest any brollava aigua a dojo. Pel petit treking que vam fer vam poder veure la cova del diable, ja que l'indret està replè de llegendes.

Després vam anar cap a la Tossa de Montbui, però per un itinerari d'aventura... el GPS ens va dur per uns camins rurals brutals. L'aventura va acabar quan el camí que ens duia directament al cim estava tallat per un arbre caigut pel vendaval passat. Per tant vam haver d'improvisar i voltejar la muntanya. Un cop en el cim de la Tossa vam disfrutar d'unes vistes genials amb un paisatge verd i al fons s'apreciava la serralada del Port del Comte tot enfarinat. Vam seguir cap a Santa Maria de Miralles, però no vam trobar res d'interessant, per això vam decidir de fer mitja volta i fer el dinar a Igualada. Allà vam dinar en un local força xulo anomenat "Munich". Després amb l'estómac ben carregat vam passejar per la ciutat que està fantàstica. Ja era un pèl tard que vam anar cap a la Pobla de Claramunt per mirar de pujar al Castell, però com ja era evident no vam poder pujar-hi. Per acabar el dia vam anar cap a Capellades, vam veure el molí paperer per fora i pels carrerons del centre. Vam acabar en el bar Aloy, un lloc força pintoresc i el propietari un tros de pa. El bar disposava d'un pati posterior preciós i el bon home ens va mostrar la bodega que estava en el soterrani.

IIIa Sortida al Corredor del Montnegre

Com ja podeu comprovar quan ens agrada un lloc, no parem de repetir-lo. Des d'aquell cap de setmana que el Montseny estava a petar, no hem parat de repetir el Corredor del Montnegre des de diversos punts. Aquesta vegada vam quedar directament en l'esglèsia de Sant Andreu del Far, no sabem com, però aquesta vegada ens vam agrupar tots... vam ser tretze més un, tot un rècord! El camí era força planer resseguint el GR-92, quan falta un quilòmetre per arribar al Santuari s'enfila una mica, però no és gens dur. Vam trigar ben bé una hora i mitja, la podríem classificar com a nivell nadó segons "Les rutes de l'Alba". El Santuari està situat en una zona privilegiada on vam poder observar el Montseny nevat i el Maresme a la vegada. Allà hi trobes un centre de interpretació del Parc Natural i un restaurant. Com no podia ser d'una altra manera la nostra organitzadora havia reservat taula en el restaurant. El menjar estava boníssim i el servei va ser força peculiar... Una vegada carregats amb el contingut de carn necessari per poder tornar, vam fer una petita passejada circular que surt de la mateixa esplanada del Santuari. Per tal de no retornar pel mateix camí vam decidir de fer un camp a través per sota d'unes torres d'alta tensió que travessen el corredor, com ja us podeu imaginar va ser un entorn "idílic" jejeje... Finalment vam tornar a fer un cafè en el restaurant de St. Andreu del Far, com veieu anem de restaurant en restaurant i "tiro porque me toca!"

Excursió Vallvidrera a Sant Cugat

Aquest cap de setmana teníem forfaits gratis a la Molina, però en previsió de l'allau de skiates vam preferir quedar-nos i fer muntanya més propera. Vam quedar al Peu del Funicular i ens vam enfilar a Vallvidrera amb el funicular. Des d'allà, ens vam dirigir al Parc de la Budellera a peu de la Torre de Collserola. De la zona més baixa surt una pista que va a parar a les Planes, però nosaltres ens vam desviar cap el turó Roig, si no m'equivoco. Bé, vam passar pel costat de la torre de vigilància forestal que es veu des dels Ferrocarrils. Allà vam creuar la carretera i vam passar per un viaducte força antic. Tot i que la previsió del temps no animava a sortir ens va fer una dia espectacular i els avions que anàven cap el Prat passàven fregant Collserola. Des del viaducte, el camí estava molt ben marcat cap a Sant Medir. Al voltant de l'ermita estava ple de ciclistes fent un mos i altres excursionistes. Vam aprofitar a visitar l'ermita i un senyor de l'associació de St. Medir ens va explicar les dues llegendes que hi ha de St. Medir. Després, el camí era força planer, vam voltejar al restaurant de Can Borrell (quina oloreta a botifarra!) i vam passar pel costat del Pi d'en Xandri i la Torre Negre.

Èxit total a Vallfornells!

L'anterior diumenge vam voler repetir la ruta de l'Alba, sí la famosa guia de rutes senzilles i infantils, per Vallfornells que no havíem aconseguit completar la primera vegada. Tenim clar que que "l'Alba" és un psudònim de l'Araceli Segarra, jeje.. Per fi vam aconseguir completar el recorregut i vam suar força la cansalada!

Ens vam trobar, com ja és costum, en el bar de Cànoves per agafar forces. No ens vam demorar gaire i ràpidament ja estàvem enfilant-nos cap a la muntanya. Aquesta vegada hi havia menys aigua en el pantà i en el rierol, a més, la pista l'havien repassat no feia massa. Vam arribar a les casetes de Vallfornells i el paisatge era totalment diferent al de la primera vegada. La zona verda al voltant de la casa havia estat segada i es veien restes d'obres pels voltants. Bé, aquesta vegada ja teniem clar per on ens havíen d'enfilar. Iniciats en la ruta, menys mal del GPS ja que el camí no era gens clar, havíem trobat l' "embardissada"! Era un camí per on no hi passava gaire gent, ja que no hi havia traça i era molt pedragós. Tot just vam creuar un rierol, ja vam començar a pujar al Morro Negre: déu n'hi do quina pujadeta! A més, el dia acompanyava: hi havia una magnífica boria per facilitar les vistes! Finalment, vam arribar a les runes de Can Masdeu una mena de restes de cases de pagès en la zona més alta de la muntaya. Després, ja vam començar a baixar la muntanya fent "ziga-zaga" com diu el Guardiola, jeje Vam arribar a la Casa del Bosc, on vam poder fer el cafè de rigor i escalfar-nos a la "llar de foc"... Molt a prop hi ha el castanyer més gran de Catalunya, perquè us feu una idea es pot entrar a dins. A partir d'aquell moment ens vam trobar una colla força cridenera que ens va deslluir el retorn.

Excursió al Turó de l'Espluga

Uns quants companys de feina aquest matí hem fet una excursioneta pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Hem estacionat els cotxes a l'aparcament de l'Alzina del Salari, hem començat amb una pujada durilla per una pista de conglomerat asfàltic, que és un tipus de terreny típic de la zona. En una certa cota hem trobat pista de terra, un paviment més natural i més d'acord amb un trekking pel bosc. Fins aquell moment el guia ho controlava perfectament, però en arribar al coll de Tanca ens hem adonat que el guia fluixejava... potser degut a la barretina que duia i li sobreescalfava latesta. Amb excuses que ho tenia controlat, ens ha dut a veure unes magnífiques vistes del Paller de Tot l'any, el Castellsapera i Montserrat, tot i que alguns no es veien del tot pels núvols. Com que ràpidament hem percebut el risc de perdre'ns i morir per inanició hem hagut de fer l'esmorzar. Aquest ha estat força fluix, ja us ho podeu imaginar: bocates, olives arbequines, formatge, llonganissa Carrefour, galetes, vinillu (per cert molt bo), galetes del Ikea, xocolata de diversos gustos, fruita, etc.. Bé una cosa molt improvisada que ha durat quasi una hora... jeje... Durant l'esmorzar teníem l'esperança de conèixer una guineu de la zona que s'apropa als excursionistes perquè li donin menjar. No ha pogut ser aquesta vegada, probablement la guineu ja ha marxat de pont. Havent fet l'intercanvi de pesos de la motxilla a la panxa, hem posat el turbo i hem fet camí per la carena de l'Espluga fins arribar al Turó del mateix nom. Allà, hem pogut recuperar-nos i veure una de les típiques construccions sota de les imenses roques de conglomerat. Després, hem retornat per l'altre costat direcció a la font de la Pola. Una altra vegada, sota un roc imens, hem descansat i hem tornat a fer un mos, ja que feia pocs minuts que no havíem ingerit aliment. Retornant a la ruta hem passat pel costat d'unes antigues tombes que semblaven més un cau d'algun bitxo força gros. Arribats al coll de Tres Creus, hem pogut visitar el magnífic pessebre que es posa en aquestes dates i disposa d'un bloc de notes per deixar-hi els missatges que vulguis. Finalment, hem arribat a la zona d'aparcament del cotxe, i exhausts i cansats hem emprès el retorn.

Excursió al Congost del Mont-rebei

El passat dimarts ens vam escapar per fer una excursioneta pel Congost del Mont-rebei entre la comarca de la Noguera i el Pallars Jussà al límit amb Aragó. Vam sortir al migdia molt aviat i vam ensopegar de ple amb la manifestació de la Pirelli a l'eix transversal. Això ens va fer perdre una importantíssima hora, però, finalment, vam poder proseguir l'aventura.

Un cop vam arribar a Llimiana, vam encendre l'estufa i vam anar a fer un volt per obrir la gana. Ja calentets a casa, vam començar a recrear-nos amb les galtetes de porc, les patates al caliu, allioli, vinillu, carxofes,... i sobretot la música del tocadisc. Ja us podeu imaginar com vam acabar. Després de l'espectacle, vam fer unes partides a la botifarra amb el mestre.

L'endemà ens vam llevar amb un dia totalment emboirat, que no ens va deixar gaudir de les fabuloses vistes de Llimiana. Per variar, vam començar menjant de nou per agafar forces. Una vegada tips, vam recollir ràpidament i vam marxar cap a Corçà a peu del Montsec. Seguint les indicacions, vam arribar a una esplanada molt propera al Santuari de Mare de Déu de la Portusa on vam poder deixar el cotxe. La boira encara feia acte de presenència, però ja vèiem que anava diluïnt-se poc a poc. Un cartell indicava dues hores fins el congost i el camí començava baixant, mal senyal, ens havia dit que era tot el recorregut pla. Efistiviwonder: durant més d'una hora no vam parar de pujar i baixar muntanyes i el punyetero congost no apareixia. No va ser fins passades les dues hores, tal com deia el cartell del principi, que no vam arribar al congost.

Allà se'ns van passar tots els mals, la boira ja quasi havia desaparegut i davant nostre podíem observar uns talls en la muntanya força espectaculars de més de 500 metres. Dins de la gran paret de pedra es podia veure un tall horitzontal d'un metre i poc que estripava la muntanya. Era el camí que travessa el congost i era com el típic camí del Coyote i el Correcaminos, la veritat no és apte pels que tinguin vertigen i impensable per anar amb nens. És força perillós perquè no hi ha baranes ni proteccions, només disposes d'un cable d'acer fixat a la paret per agafar-te una mica. Durant tot el recorregut vas trobant diversos bancs mig penjats en el congost que permeten descansar i observar les vistes espectaculars de l'interior del congost. Com que teníem un llarg retorn vam visitar la meitat del congost fins a un túnel i vam tornar enrere.

La tornada va ser duríssima, pujades, baixades i a més tot el recorregut és molt pedragós, cosa que va ajudar a cascar els genolls. El sol del migdia apretava amb força, vam poder veure voltors sobrevolant els cingles del Montsec i el pantà de Canelles totalment destapat de boira. Per concloure l'aventura vam parar en el restaurant de la Baronia de Sant Oisme, però va ser força fluix...