Excursió al Turó de l'Espluga

Uns quants companys de feina aquest matí hem fet una excursioneta pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Hem estacionat els cotxes a l'aparcament de l'Alzina del Salari, hem començat amb una pujada durilla per una pista de conglomerat asfàltic, que és un tipus de terreny típic de la zona. En una certa cota hem trobat pista de terra, un paviment més natural i més d'acord amb un trekking pel bosc. Fins aquell moment el guia ho controlava perfectament, però en arribar al coll de Tanca ens hem adonat que el guia fluixejava... potser degut a la barretina que duia i li sobreescalfava latesta. Amb excuses que ho tenia controlat, ens ha dut a veure unes magnífiques vistes del Paller de Tot l'any, el Castellsapera i Montserrat, tot i que alguns no es veien del tot pels núvols. Com que ràpidament hem percebut el risc de perdre'ns i morir per inanició hem hagut de fer l'esmorzar. Aquest ha estat força fluix, ja us ho podeu imaginar: bocates, olives arbequines, formatge, llonganissa Carrefour, galetes, vinillu (per cert molt bo), galetes del Ikea, xocolata de diversos gustos, fruita, etc.. Bé una cosa molt improvisada que ha durat quasi una hora... jeje... Durant l'esmorzar teníem l'esperança de conèixer una guineu de la zona que s'apropa als excursionistes perquè li donin menjar. No ha pogut ser aquesta vegada, probablement la guineu ja ha marxat de pont. Havent fet l'intercanvi de pesos de la motxilla a la panxa, hem posat el turbo i hem fet camí per la carena de l'Espluga fins arribar al Turó del mateix nom. Allà, hem pogut recuperar-nos i veure una de les típiques construccions sota de les imenses roques de conglomerat. Després, hem retornat per l'altre costat direcció a la font de la Pola. Una altra vegada, sota un roc imens, hem descansat i hem tornat a fer un mos, ja que feia pocs minuts que no havíem ingerit aliment. Retornant a la ruta hem passat pel costat d'unes antigues tombes que semblaven més un cau d'algun bitxo força gros. Arribats al coll de Tres Creus, hem pogut visitar el magnífic pessebre que es posa en aquestes dates i disposa d'un bloc de notes per deixar-hi els missatges que vulguis. Finalment, hem arribat a la zona d'aparcament del cotxe, i exhausts i cansats hem emprès el retorn.

Excursió al Congost del Mont-rebei

El passat dimarts ens vam escapar per fer una excursioneta pel Congost del Mont-rebei entre la comarca de la Noguera i el Pallars Jussà al límit amb Aragó. Vam sortir al migdia molt aviat i vam ensopegar de ple amb la manifestació de la Pirelli a l'eix transversal. Això ens va fer perdre una importantíssima hora, però, finalment, vam poder proseguir l'aventura.

Un cop vam arribar a Llimiana, vam encendre l'estufa i vam anar a fer un volt per obrir la gana. Ja calentets a casa, vam començar a recrear-nos amb les galtetes de porc, les patates al caliu, allioli, vinillu, carxofes,... i sobretot la música del tocadisc. Ja us podeu imaginar com vam acabar. Després de l'espectacle, vam fer unes partides a la botifarra amb el mestre.

L'endemà ens vam llevar amb un dia totalment emboirat, que no ens va deixar gaudir de les fabuloses vistes de Llimiana. Per variar, vam començar menjant de nou per agafar forces. Una vegada tips, vam recollir ràpidament i vam marxar cap a Corçà a peu del Montsec. Seguint les indicacions, vam arribar a una esplanada molt propera al Santuari de Mare de Déu de la Portusa on vam poder deixar el cotxe. La boira encara feia acte de presenència, però ja vèiem que anava diluïnt-se poc a poc. Un cartell indicava dues hores fins el congost i el camí començava baixant, mal senyal, ens havia dit que era tot el recorregut pla. Efistiviwonder: durant més d'una hora no vam parar de pujar i baixar muntanyes i el punyetero congost no apareixia. No va ser fins passades les dues hores, tal com deia el cartell del principi, que no vam arribar al congost.

Allà se'ns van passar tots els mals, la boira ja quasi havia desaparegut i davant nostre podíem observar uns talls en la muntanya força espectaculars de més de 500 metres. Dins de la gran paret de pedra es podia veure un tall horitzontal d'un metre i poc que estripava la muntanya. Era el camí que travessa el congost i era com el típic camí del Coyote i el Correcaminos, la veritat no és apte pels que tinguin vertigen i impensable per anar amb nens. És força perillós perquè no hi ha baranes ni proteccions, només disposes d'un cable d'acer fixat a la paret per agafar-te una mica. Durant tot el recorregut vas trobant diversos bancs mig penjats en el congost que permeten descansar i observar les vistes espectaculars de l'interior del congost. Com que teníem un llarg retorn vam visitar la meitat del congost fins a un túnel i vam tornar enrere.

La tornada va ser duríssima, pujades, baixades i a més tot el recorregut és molt pedragós, cosa que va ajudar a cascar els genolls. El sol del migdia apretava amb força, vam poder veure voltors sobrevolant els cingles del Montsec i el pantà de Canelles totalment destapat de boira. Per concloure l'aventura vam parar en el restaurant de la Baronia de Sant Oisme, però va ser força fluix...

Passejada pel Montnegre

Per fi, el passat diumenge vam poder fer l'excursió planejada tres setmanes abans. Feia un dia increïble, havien canviat l'hora i això facilitava una hora més de son. En direcció a Santa Fe, ens vam adonar que no erem els únics pixapins que volíen gaudir d'un meravellós dia en el Montseny... dos quilòmetres de cues fins arribar a Sant Celoni! Això dels bolets i les castanyes fan molt de mal... Per sort vam poder aturar-nos en el nostre lloc habitual, el bar de l'estació de St. Celoni. Allà després d'escolar música maquinera a les onze del matí, vam passar al pla B. Finalment vam decidir de fer alguna excursioneta per la zona on havia de passar ella de retorn (danys col·leterals). Ens vam enfilar cap a Vallgorguina i vam trobar un dels accessos al parc Natural del Corredor del Montnegre. Vam fer un petit intinerari pel bosc. Finalment ja tots junts vam anar a visitar el Dolmen existent en el parc. Es tracta d'una taula de pedra suportada per altres pedres, que no té gaire pinta prehistòrica, i on els petits s'ho van passar de conya. Vam fer el mos i alguns trucs de màgia. Finalment vam anar a fer el cafè de rigor a Vallgorguina. Menys mal que vam poder adreçar el dia que s'havia torçat...

Pujada nocturna a la Mola

El passat divendres uns impresentables ens vam apuntar a fer una pujada a la Mola en condicions de falta de llum natural, o sigui de nit. Ens vam trobar tots a la gasolinera de Matadepera cap al vespre i ens vam dirigir cap a Can Robert. Allà vam deixar els cotxes i vam iniciar l'aventureta, on el temps no ens va acompanyar. Ens vam decidir per la drecera que va directament cap a Can Pobla, la pujada va ser tranquila, però no veiem el cim per una fabulosa i densa boria. Vam suar literalment la samarreta, ja que feia una xafogor insuportable. Finalment quan faltaven pocs metres per arribar vam haver de fer ús de les llenternes, més que res per poder esquivar les mines de les mules. Un cop a dalt allò eren les Rambles, com que no teniem reserva en el restaurant vam fer un bocata a les fosques, on no va faltar el porró. Havent complert la part important de la sortida, la jalona, vam anar a fer el cafè a l'interior, on la cosa va desvariejar amb unes quantes ampolles de cava, jejeje... el punt just per facilitar la baixada. Vam sortir del restaurant i encara persistia la boira, per fer-ho més emocionant ens vam adonar que que queien llamps no gaire lluny, això va motivar-nos per baixar més ràpid. La tornada ja no va ser tranquila, van haver caigudes i sobretot cançons no desitjades. Durant el recorregut ens va acompanyar un d'aquests nens nocturns amb els ulls negres que viuen en les zones fosques... Finalment quan estàvem a cinquanta metres dels cotxes va començar a caure un bon xàfeg (per poc!) o sigui que el comiat no es va demorar gens, jeje...

Excursió a Vallforners

Aquest dissabte una altra vegada, el grup d'agoserats va voler fer una excursioneta per cremar calories. En aquesta ocasió el punt de trobada va ser Cànoves. Per tal d'escalfar la maquinària excursionista vam parar en un bar a prendre un cafetó abans de la gran epopeia. Com bons excursionistes de ciutat ens vam posar a fer la travessa al voltant de les dotze del migdia. La nostra intenció era fer un circuit circular que venia explicat en un llibre de rutes de l'Alba. Vam iniciar una passejada pel voltant del pantà de Vallforners, on vam trobar-nos al sirenito del Montseny. Després de més d'una hora pujant vam arribar a una casa que tenia una entrada modernista, Vallforners. Des d'allà les vistes eren impressionants, es podia veure el Morro Negre i el Pla dels Pous. Vam decidir d'acabar de fer la pujada i després dinar... vam acabar dinant a les quatre de la tarda, exhausts i fracassats... no havíem assolit el repte. Alguna cosa no quadrava, no paràvem de pujar i per l'hora que era ja hauríem d'haver arribat. Queda clar que la culpa la té el punyetero escriptor del llibre de rutes de l'Alba! jejeje.... ja veuràs per Sant Jordi! Finalment vam decidir de retornar perquè com bons excursionistes de ciutat no teníem plànols detallats i el GPS no tenia bateria, això sí: el nord no el vam perdre, la bruíxola si que funcionava. Ja cansats vam arribar als cotxes al voltant de les sis de la tarda, i com no podia ser d'una altra manera vam acabar al bar del matí.

Barcelona a Sant Cugat

El passat diumenge uns agoserats ens vam atrevir a fer la travessa Barcelona Sant Cugat sense bombones d'oxigen. Ens vam trobar tots a la porta del Parc del Laberint d'Horta, alguns a la porta de baix i altres on tocava, sense comentaris... Bé, vam iniciar l'excursió amb una pujada tranquila veient les panoràmiques de la ciutat. Una vegada a dalt de la carena ens vam endinsar per la vessant nord molt feréstega. La baixada va ser perillosa perquè el camí era força pedragós i aquest estava força humit per les recents pluges, el que originava petites escenes de "Holidays on Ice". Com que el camí era força estret i no hi havia perill de fuga, la Cristina li va donar llibertat al seu estimat Roque. No us podeu imaginar com corria la bèstia! Durant tota l'estona vam seguir el GR6 que fa l'itinerari Barcelona a Montserrat, el tram que vam recórrer passava pel camí de l'ermita de Sant Medir. Aviat es va fer l'hora del mos i vam aprofitar a parar en un forn ibèric que coneix molt bé la Maurina. Una vegada recuperades les forces, vam seguir xino xano fins a Can Borrell i finalment fins a Sant Cugat, passant pel famós Pi d'en Xandri, totalment estintolat degut a una gamberrada.

Terrassa a Caldes

El passat diumenge vaig fer-me l'agoserat i vaig marxar fins a Caldes amb bici. No us penseu que la ruta era per carretera ni planera, com no... vaig repescar una rutilla a través d'internet per al GPS. No vaig sortir massa aviat per evitar les baixes temperatures del matí, i això va ser un error, perquè va fer un dia molt bo i passar força calor ja que anava ben abrigat. Com sempre vaig iniciar la rutilla sortint per sobre del Torrent de la Betzuca fins arribar a Can Deu, des d'on vaig baixar al riu Ripoll i seguidament fins a Castellar del Vallès. Allà va començar l'etapa més dura ja que venia la pujada forta fins al Coll de Monner.

Ja l'havia fet diverses vegades i sempre em passa el mateix, tinc la penosa sensació que mai s'acabava la pujada! A partir de llavors va començar l'aventura, ja que desconeixia totalment el camí. La ruta em portava per les zones més obagues de la muntanya. Al principi em vaig trobar molts quads i caçadors, però a mesura que m'endinsava dins del bosc vaig perdre qualsevol senyal de vida. Cada vegada el camí era pitjor, molts còdols, sorra i regerots. En més d'un moment vaig tenir de baixar-me de la bici per no matar-me. Tot i això vaig tornar a volar, aquesta vegada vaig aterrar amb el pit... per sort em vaig revisar i no tenia cap ferida greu, només l'ensurt i algun blau que sortiria més tard. Tot seguit va venir la remuntada a Sant Sebastià de Montmajor, on vaig retrobar-me amb persones humanes.

En aquell punt em trobava totalment esgotat i veia que totes les meves previsions de timing estaven pel terra. Vaig anar fent petits descansos i vaig continuar com vaig poder. Des de Sant Sebastià vaig fer un tram de la carretera del Farell. Finalment vaig agafar un trencall a l'esquerra i vaig començar a descendre per una pista enorme que havien arreglat recentment. Vaig entrar una petita vall preciosa amb vaques i masies, reseguint un petit rierol amb roques calcàries. Finalment vaig arribar a la carretera de Caldes a Sant Feliu on em vai sentir com a casa, només va quedar un petit tram fins a la Font dels Enamorats....