31/10/09

Perduts al voltant del Montcau


Tot just fa un any em van regalar un llibre 22 Camins de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, es tracta d'un llibre escrit per tres avis d'aquests que es pategen Sant Llorenç amunt i avall com si fos la Rambla. De totes les rutes sempre volia fer l'itinerari 10 que fa un recorregut circular al voltant del Montcau. Ja vam fer un primer intent fa temps amb el JM, però vam desistir perquè no duïem plànols. Per fi hem aconseguit reunir-nos uns quants i provar de fer la ruta.


Deixem el cotxe al Coll d'Estenalles. Ressacossos i gassossos baixem a buscar la canal del Cellerot. Primera bifurcació. Comencen els dubtes. Agafem el trencall de la dreta perquè veiem en el plànol que serà més entretingut pujar pel costat de la Bassa de la Calçada i el Roure de Palau. Seguim la traça. Perdem la traça. Després de pujar i baixar per una zona de riera seca, aconseguim trobar una petita traça que sembla que ens encaixa. Però no estem del tot segurs. Els waypoints confirmen que anem bé. Comença a ploure i no portem impermeable, excursionistes de pacotilla. El paisatge és molt ferèstec i molt cobert, preciós. Arribem a la carena del Pagès i no hem vist ni la bassa ni el punyetero arbre. Creuem la carena. Surt el sol. Parem a esmorzar amb unes vistes espectaculars de la zona oriental de Sant Llorenç. Per mirar de recuperar el temps, decidim tallar l'itinerari passant per un camí que passa pel damunt del cim del Paller. Perdem la traça. Debem estar per sota del Gegant. GPS no té cobertura. Tornem a fer expedicions bosc a través, a dalt i a baix. No hi ha manera de trobar la traça. Primeres ferides per la flora autòctona. Per què m'hauré posat pantalons curts? Rebentats. Agafem cobertura GPS. Programem waypoint. Aconseguim ensortir-nos. Seguim una traça força clara més a baix i marcada en senyals grocs. Primers intents d'escaqueig: "Quan arribem a la pujada al Coll d'Eres, retornem". Puja l'autoestima. Agafem un bon ritme i recuperem temps. Veiem el Marquet de les Roques des d'un marc incomparable. Decidim continuar la ruta. Som tios serios. Direcció Cavall Bernat de la Vall. Arribem a una birfurcació que hem de pujar. Agafem el camí de l'esquerra i s'acaba de sobte. Decidim agafar el del mig. Error, els waypoints ens indiquen que ens hem sortit de la ruta. Decidim retornar. Retornen els dubtes. Decidim fer cas al GPS, abans ha funcionat. Ens obliga a sortir-nos del camí sense traça. Escalada a pèl. Veiem un cova, i no tenim ni pajotera idea de quina és. Més escalada a pèl, trenco el bastó. Carcajada padre! Trobem la traça. El camí voreja uns bons penyassegats. Ens creuem un pare amb la seva filla de cinc anys... però, per on va! estan bojos. Baixem algun tram de cul. Ja veiem les Roques de la Coca. Seguim la traça. Torna a desparèixer la traça. L'autoestima cau en picat. Tornem a investigar. Més ferides per la flora, autoctona inclús algun cop i intent de penetració per l'orella. No trobem el camí i el GPS diu que anem bé. Trobem un grup escolta i els preguntem si coneixen el camí. La cap ens acompanya per buscar la traça. També li costa. Finalment a dalt de tot, tocant a un penyassegat hi ha la traça. Li agraïm i seguim. Primers indicis de cansament. Tornem agafar un bon ritme. Ara tenim unes vistes genials dels voltants de Talamanca. Passem per zones perilloses de caiguda a molt diferent nivell, i sense línies de vida... si ho sapigués en Quique. No seguim els waypoints del GPS. Innovem un nou camí. S'acaba la traça davant d'una via ferrata. No pot ser! Hem de pujar? Primer moment tou, a punt de plorar. Decidim pujar per la via ferrata a pèl. Autoestima pels núvols, després de pujar-la. Trobem una traça genial. S'acaba de nou la traça i no té sortida. No pot ser! Segon moment tou, a punt de plorar. Estem perduts. Creiem que estem en el cim del Cortins. Això vol dir que hem de recular o bé que vingui l'helicòpter del RACC. Jo trobo l'explanada ideal perquè aterri. Decidim recular, llàstima. Autoestima pel terra. Ulls vitrossos quan veiem que hem de fer la via ferrata cap a baix. Ho aconseguim! Puja una mica l'autoestima... Ens trobem una parella. Desesperats els preguntem si saben arribar al coll d'Estenalles. Sí! Ens veuen tan malament que ens acompanyen fins al trencall. L'havíem passat i no l'havíem vist. Serem carallots! Cansats, molt cansats. Ferits, molt ferits. Moralment destrossats. Voregem el Montcau per uns cingles de pel·lícula. Una relliscada i no ho expliquem. Bon dia per portar bambes amb les soles llises. No ens queda aigua. Arribem al camí de pujada al Montcau. Salvats! Truquem a la família, estem vius. Arribem al cotxe i surt tot: dolors, mal de genoll, agulletes, set... Riem plegats de l'aventura que hem viscut.


Bé, com podeu comprovar aquest itinerari és una bona opció per desconnectar definitivament! Per tant si no esteu deprimits i preferiu seguir fent altres coses, millor que no ho proveu!
Distància: no ho sabem, però molt!
Temps: 5 hores



Cap comentari:

Publica un comentari