Travessa Coll de l'Obac a Coll d'Estenalles

Aquest matí ens hem animat a fer una travessa que feia força temps que volíem encadenar. Ens hem trobat ben aviat a l'estació d'autobusos de Terrassa per agafar el bus del Parc. El microbus surt ben puntual de les andanes inferiors de l'estació, s'ha d'estudiar bé l'horari i les parades perquè varien en funció del recorregut i l'època de l'any. Puntualment ens hem plantat a les nou del matí a la Casa nova de l'Obac des d'allà hem agafat la pista principal que es dirigeix a la serra de les Pedritxes. Un cop passat els alts de la Pepa s'ha de vigilar perquè surt a mà esquerra un petit sender, però que es veu perfectament. Aquest s'enfila al turó de la Mamella i el Tossal de l'Àliga. El recorregut és preciós i es voreja una torre de guaita del Parc. Des d'aquest punt segur que s'han de tenir unes vistes espectaculars de Montserrat i la serra de l'Obac, però nosaltres hem enxampat de ple, la "vacarissenca", i no ens ha permès gaudir de les fabuloses panoràmiques. Tot  i així hem seguit pel camí passant pel collet Estret, el Castellsapera i el coll de Tres Creus. Com que portàvem bon ritme hem volgut voltejar el turó de la Pola i esmorzar en les taules de la font de la Pola, com de costum, Allà ens hem creuat amb uns excursionistes que acabaven de veure la guineu "domesticada" del parc per la zona de l'Hospital de Sang. Nosaltres com de costum, no em tingut aquest privilegi. Bé una vegada recuperats i bent atipats (amb donuts?) hem proseguit cap al nord passant pel coll de Tanca i el coll de Boix. No faltava massa perquè passés l'autobus de baixada (12:30) i hem preferit tallar per sota de la Coma d'en Vila. Hem arribat abans d'hora al Coll d'Estenalles, però perfecte perquè arrancava a ploure i ens hem pogut aixoplugar sota un arbre. El bus ens ha deixat en la plaça del Nord (en la parada nord) i hem baixat amb un bus urbà fins a l'estació. Ha estat una molt bona desconnectada de dissabte!

Cost: 4,25 €

Distància: 11 Km

Temps: 3 h 30'

Passejada per la riera de Riudameia

La setmana passada la CL va intentar fer la ruta descrita en el blog de Rutas de senderismo Elvis & Nico passejada per la riera de Riudameia a Òrrius, però no va tenir sort i no la va trobar. Aquesta vegada tots junts i a més amb l'ajuda de disposar la ruta descarregada en el GPS (gràcies al Wikiloc) hem triomfat. Ens hem trobat en el parquing del restaurant Salmaia d'Argentona, hem aparcat en un petit polígon industrial que hi ha una mica més endavant. Des d'allà mateix s'inicia la ruta, primer vorejant la carretera C-1415c uns metres per trobar la riera de Riudameia que seguirem quasi tot el camí. El camí és força pla fins a la meitat del recorregut, ideal per anar amb bicicleta i està ben indicat amb unes fites de fusta. A partir de mig camí s'enfila una mica més per una pista forestal fins arribar al petit poble de Òrrius. Pel camí podreu observar antigues masies precioses i plantacions d'arbres. Us recomanem aquesta agradable passejada pel Maresme.

Distància: 12'60 Km

Temps: 4 hores (passejant) i 1h 40' (amb ritme)

Perduts al voltant del Montcau

Tot just fa un any em van regalar un llibre 22 Camins de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, es tracta d'un llibre escrit per tres avis d'aquests que es pategen Sant Llorenç amunt i avall com si fos la Rambla. De totes les rutes sempre volia fer l'itinerari 10 que fa un recorregut circular al voltant del Montcau. Ja vam fer un primer intent fa temps amb el JM, però vam desistir perquè no duïem plànols. Per fi hem aconseguit reunir-nos uns quants i provar de fer la ruta.

Deixem el cotxe al Coll d'Estenalles. Ressacossos i gassossos baixem a buscar la canal del Cellerot. Primera bifurcació. Comencen els dubtes. Agafem el trencall de la dreta perquè veiem en el plànol que serà més entretingut pujar pel costat de la Bassa de la Calçada i el Roure de Palau. Seguim la traça. Perdem la traça. Després de pujar i baixar per una zona de riera seca, aconseguim trobar una petita traça que sembla que ens encaixa. Però no estem del tot segurs. Els waypoints confirmen que anem bé. Comença a ploure i no portem impermeable, excursionistes de pacotilla. El paisatge és molt ferèstec i molt cobert, preciós. Arribem a la carena del Pagès i no hem vist ni la bassa ni el punyetero arbre. Creuem la carena. Surt el sol. Parem a esmorzar amb unes vistes espectaculars de la zona oriental de Sant Llorenç. Per mirar de recuperar el temps, decidim tallar l'itinerari passant per un camí que passa pel damunt del cim del Paller. Perdem la traça. Debem estar per sota del Gegant. GPS no té cobertura. Tornem a fer expedicions bosc a través, a dalt i a baix. No hi ha manera de trobar la traça. Primeres ferides per la flora autòctona. Per què m'hauré posat pantalons curts? Rebentats. Agafem cobertura GPS. Programem waypoint. Aconseguim ensortir-nos. Seguim una traça força clara més a baix i marcada en senyals grocs. Primers intents d'escaqueig: "Quan arribem a la pujada al Coll d'Eres, retornem". Puja l'autoestima. Agafem un bon ritme i recuperem temps. Veiem el Marquet de les Roques des d'un marc incomparable. Decidim continuar la ruta. Som tios serios. Direcció Cavall Bernat de la Vall. Arribem a una birfurcació que hem de pujar. Agafem el camí de l'esquerra i s'acaba de sobte. Decidim agafar el del mig. Error, els waypoints ens indiquen que ens hem sortit de la ruta. Decidim retornar. Retornen els dubtes. Decidim fer cas al GPS, abans ha funcionat. Ens obliga a sortir-nos del camí sense traça. Escalada a pèl. Veiem un cova, i no tenim ni pajotera idea de quina és. Més escalada a pèl, trenco el bastó. Carcajada padre! Trobem la traça. El camí voreja uns bons penyassegats. Ens creuem un pare amb la seva filla de cinc anys... però, per on va! estan bojos. Baixem algun tram de cul. Ja veiem les Roques de la Coca. Seguim la traça. Torna a desparèixer la traça. L'autoestima cau en picat. Tornem a investigar. Més ferides per la flora, autoctona inclús algun cop i intent de penetració per l'orella. No trobem el camí i el GPS diu que anem bé. Trobem un grup escolta i els preguntem si coneixen el camí. La cap ens acompanya per buscar la traça. També li costa. Finalment a dalt de tot, tocant a un penyassegat hi ha la traça. Li agraïm i seguim. Primers indicis de cansament. Tornem agafar un bon ritme. Ara tenim unes vistes genials dels voltants de Talamanca. Passem per zones perilloses de caiguda a molt diferent nivell, i sense línies de vida... si ho sapigués en Quique. No seguim els waypoints del GPS. Innovem un nou camí. S'acaba la traça davant d'una via ferrata. No pot ser! Hem de pujar? Primer moment tou, a punt de plorar. Decidim pujar per la via ferrata a pèl. Autoestima pels núvols, després de pujar-la. Trobem una traça genial. S'acaba de nou la traça i no té sortida. No pot ser! Segon moment tou, a punt de plorar. Estem perduts. Creiem que estem en el cim del Cortins. Això vol dir que hem de recular o bé que vingui l'helicòpter del RACC. Jo trobo l'explanada ideal perquè aterri. Decidim recular, llàstima. Autoestima pel terra. Ulls vitrossos quan veiem que hem de fer la via ferrata cap a baix. Ho aconseguim! Puja una mica l'autoestima... Ens trobem una parella. Desesperats els preguntem si saben arribar al coll d'Estenalles. Sí! Ens veuen tan malament que ens acompanyen fins al trencall. L'havíem passat i no l'havíem vist. Serem carallots! Cansats, molt cansats. Ferits, molt ferits. Moralment destrossats. Voregem el Montcau per uns cingles de pel·lícula. Una relliscada i no ho expliquem. Bon dia per portar bambes amb les soles llises. No ens queda aigua. Arribem al camí de pujada al Montcau. Salvats! Truquem a la família, estem vius. Arribem al cotxe i surt tot: dolors, mal de genoll, agulletes, set... Riem plegats de l'aventura que hem viscut.

Bé, com podeu comprovar aquest itinerari és una bona opció per desconnectar definitivament! Per tant si no esteu deprimits i preferiu seguir fent altres coses, millor que no ho proveu!

Distància: no ho sabem, però molt!

Temps: 5 hores

Nit de contes

Ahir al vespre vam assistir a Narradors de la Nit que organitza la BD4 cada any per aquestes dates, per Tots Sants. Aquest any va ser a càrrec d'una jove narradora, la Mònica Torra. Va començar amb una història de por de William Wymark "La pota de mico" (apte pels més espantadissos), d'una família britànica que vivia en una gran casa aïllada i perduda pels camps, i que rebran una visita que ho canviarà tot. Després ens va explicar una altra de més curta, però més divertida sobre la mort que es passeja pel casc antic de Barcelona, en aquesta narració inclús en algun moment va cantar algun bolero. 

Gratuït

Gurs

Acabem de venir del teatre de veure l'obra "Gurs" que porta el nom d'un camp de refugiats d'espanyols de la guerra civil espanyola situat a la veïna França, relativament a prop de la ciutat de Pau. La companyia Per Se presenta una obra basada en l'obra "Penes d'Amor Perdudes" d'en William Shakespeare, aquesta ha rebut el Premi al millor projecte de teatre musical de 2009 de l'Institut del Teatre i la Diputació de Barcelona. Realment l'obra es composa de dos obres fusionades, però clarament diferenciades: una basada en la duresa del camp de refugiats de Gurs que a la vegada serveix de marc per la comèdia Shakespiriana. Els actors ho fan genial i els personantges encaixen com anell al dit, a més es disposa de música en directe. És una altra molt bona recomanació per desconnectar!

Temps: 1h 35'

Preu: 10€ / 7€ (amb descompte)

Visita a la Seu d'Ègara

Mostra un mapa més gran
Avui hem visitat el conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere de Terrassa que es van inaugurar recentment. Com que fins a finals de mes l'entrada és gratuïta, estava a rebentar de gent. El conjunt episcopal està format per la basílica de Santa Maria, l'edifici funerari de Sant Miquel i l'església parroquial de Sant Pere, tot configura un conjunt excepcional del patrimoni històric i artístic català. Es conserven testimonis del període del Bisbat d'Ègara 450 dC (període ibèric i romà) i sobretot dels segles VI al VIII. Val molt la pena passejar-se per l'entorn i sobretot m'han recomanat de visitar-ho de nit per veure tot el joc d'il·luminació.

Temps: 1h 30' amb audioguia

Carenejant fins Montserrat

Ja feia molt de temps que ens rondava pel cap de fer la travessa a peu de Terrassa al monestir de Montserrat. Finalment, vam consensuar una data que per fi es va complir, vam buscar pel Wikiloc la ruta del camí Romeu i aprofitant la tecnologia del GPS la vam introduir en l'aparell. El dia abans, uns amics generosos van deixar un cotxe aparcat en el parking del cremallera de Montserrat (gratuït de moment) en previsió del retorn del Monestir. De bon matí, a les 6:30 ens vam trobar tots en la plaça del Pont de Vacarisses, com mal previsors alguns anàvem massa poc abrigats i altres sense sistema d'il·luminació. Vam començar l'intinerari creuant la riera de Palau per la carretera que porta a l'Urbanització de Can Gonteres. Només passar la primera corba ja vam veure les primeres marques del GR-96 (vermelles i blanques). Com que era de nit no vam veure gaire bé per on passàvem, però semblava una petita riera. Tot seguit ens vam enfilar a l'urbanització, on no paraven de bordar tots els gossos de cada casa... crec que vam despertar a més d'una persona. El camí va just pel límit del terme de Viladecavalls i Terrassa i baixa a la riera de Gaià que la vam travessar. Des d'aquest punt, el camí s'enfila lentament fins a Collcardús pel costat dret de la C-58. Vam arribar a un punt força conflictiu on s'havia de creuar la C-58, per sort era el tram de la recta i a aquestes hores intempestives no hi va haver problema. El camí seguia pel damunt del túnel de Collcardús, vorejant un restaurant... quina llàstima que no estigués obert amb el fred que feia. En aquest punt vam deixar d'utilitzar el frontal i començava a pujar la temperatura. La baixada fins a Torreblanca (Vacarisses) va ser per una pista amb molt de pendent, on els genolls se'ns van ressentir. En aquest punt, vam deixar el GR-96 perquè passava per moltes urbanitzacions i vam preferir la ruta a base d'unes marques noves, vermella amb un punt blanc. Aquest camí portava igualment a Montserrat, però per la carena de la serra de l'Hospici. Aprofitant els primers raigs de sol que escalfaven una mica ens vam asseure en unes roques de davant l'Obaga Negre per fer l'esmorzar de rigor. Amb l'entrepà a l'estómac la pujada es va fer dura, però per sort era força curta. Tot seguit vam passar per un lloc preciós anomenat el pas del Camí Vell, on ja vam començar a trobar-nos diversos excursionistes, un lloc que quan està verd no té res a envejar al Pirineu. Des del coll de Bram vam iniciar el careneig (carenejar: Anar per les carenes de les muntanyes, seguir la carena d'una serra. Enciclopèdia Catalana) per la serra de l'Hospici. En un primer moment ens vam espantar perquè el camí ben senyalitzat anava a parar a un barranc i es perdia la traça, però vam provar de baixar una mica per la pista que porta a Sant Salvador de les Espases i a mà dreta vam trobar la traça correcta. El camí s'enfila pels penyassegats i en algun punt pensàvem que hauríem de treure les cordes, jeje... Vam vorejar el puig de l'Hospici i el turó de la Socarrada fins al coll de les Bruixes. En algun punt voreges els penyassegats i el vertigen va fer acta de presència. Les vistes eren precioses: per un costat la majestuosa muntanya de Montserrat i per l'altre les agrupacions d'urbanitzacions. Seguint carenejant vam passar el coll de Portadora i el de Cabra, passat aquest punt vam trobar les marques (vermelles i verdes) de la Matagalls-Montserrat a mà esquerra. La baixada fins a Monistrol Residencial es realitza per una mena de torrentera de pedra, que ens va castigar força les cames i ja vam tenir els primers símptomes de cansament. Tot seguit, vam creuar el pont de Monistrol i la carretera C-55 per un pas subterrani, digne del Maresme. Vam creuar tot el casc antic de Monistrol de Montserrat, evitant la temptació de parar en algun bar a agafar forces. En la plaça que es troba al costat del carrer de les Escoles vam fer una parada tècnica: vaselina als peus, renovació de mitjons, aigua, isostars, etc... Tot per agafar forces pel suplici que ens esperava. Una vegada enllestits vam començar l'ascensió, vam agafar un ritme molt tranquil perquè sabíem que seria molt dur. Vam passar pel coll de Cabiró, el torrent de la Font del Boix., però el pitjor es va fer pregar. Quan semblava que la pujada es feia tranquil·lament i controlada, just passat el desviament on segueixes els tubs d'acer va començar la veritable ascensió. Des de la Trona fins a les Baranes va ser un suplici d'esglaons de pedra que no s'acabaven mai, una vegada superat ja pensàvem que s'havia acabat però, s'iniciava l'últim tram del martiri tot d'esgalons pavimentats fins a l'estació del cremallera amb l'afegit que t'envoltaven tots els "dominguers" que havien pujat sense esforç. Superada aquesta última prova, la il·lusió es va apoderar de tot i se'ns van passar tots els mals, ho havíem aconseguit! Després vam fer la visita de rigor a la basílica de Montserrat i vam prendre el mató d'obligació. Per acabar, vam baixar amb el cremallera (5'05 €) fins a la primera estació on teníem el cotxe i vam retornar en un moment al punt de sortida. La veritat és que és una ruta molt assequible, però la pujada final amb 20 Km a l'esquena es fa força dura, no vull pensar com deu ser pels que fan la Matagalls-Montserrat. Per cert ja tinc ganes de repetir-la! 

Distància: 24 Km

Temps: 7 h
Preu: 5'05€