

Ja l'havia fet diverses vegades i sempre em passa el mateix, tinc la penosa sensació que mai s'acabava la pujada! A partir de llavors va començar l'aventura, ja que desconeixia totalment el camí. La ruta em portava per les zones més obagues de la muntanya. Al principi em vaig trobar molts quads i caçadors, però a mesura que m'endinsava dins del bosc vaig perdre qualsevol senyal de vida. Cada vegada el camí era pitjor, molts còdols, sorra i regerots. En més d'un moment vaig tenir de baixar-me de la bici per no matar-me. Tot i això vaig tornar a volar, aquesta vegada vaig aterrar amb el pit... per sort em vaig revisar i no tenia cap ferida greu, només l'ensurt i algun blau que sortiria més tard. Tot seguit va venir la remuntada a Sant Sebastià de Montmajor, on vaig retrobar-me amb persones humanes.

En aquell punt em trobava totalment esgotat i veia que totes les meves previsions de timing estaven pel terra. Vaig anar fent petits descansos i vaig continuar com vaig poder. Des de Sant Sebastià vaig fer un tram de la carretera del Farell. Finalment vaig agafar un trencall a l'esquerra i vaig començar a descendre per una pista enorme que havien arreglat recentment. Vaig entrar una petita vall preciosa amb vaques i masies, reseguint un petit rierol amb roques calcàries. Finalment vaig arribar a la carretera de Caldes a Sant Feliu on em vai sentir com a casa, només va quedar un petit tram fins a la Font dels Enamorats....

